Conscient que s’ho pot permetre, Francesc Camps construeix un País Valencià a mida. Ofega les universitats públiques alhora que defensa les privades i inverteix en actes plens de pompa; cultiva la complicitat amb l’Església mentre blinda companys imputats per la justícia, pressiona els mitjans de comunicació i dedica diners públics a l’autopromoció. Res ni ningú no l’atura. Per què? En parlen damnificats i experts en opinió pública.
El cavaliere valencià treballa al carrer dels Cavallers. On, si no. Des d’allà, com a inquilí del deliciós palau gòtic de la Generalitat, amb una panoràmica privilegiada de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i de la Seu de València, Francesc Camps, un veí de bona família i amb fermes conviccions religioses que en començar a estudiar dret va afiliar-se a Aliança Popular, governa amb determinació cinc milions de valencians.
Ho fa mirant d’imitar Rita Barberà, la persona que el 1991, quan Camps encara no n’havia fet 30, va introduir-lo en la política com a regidor del cap i casal. Si ara fa uns quants anys Barberà va ser capaç de dir enèrgicament, només de trepitjar Milà, que València “es otro nivel”, Camps ha hiperbolitzat la fórmula –no debades, ell parla en nom de tot el país– i afirma ara que “la Comunitat Valenciana és un lloc de referència arreu del món”.
Un centre neuràlgic que ha ressuscitat, com enlloc més, la privilegiada relació entre poder polític i Església catòlica. A la plaça de la Mare de Déu, l’un i l’altra els separen cent metres, però els darrers anys aquesta distància s’ha empetitit. El cardenal arquebisbe de València, Agustín García Gasco, compta amb el suport incondicional de Camps, en la seua croada particular contra “el laïcisme radical” que mena “cap a la dissolució de la democràcia”.
El president valencià tracta amb autèntica devoció vaticana la cúria autòctona. Va dedicar uns quants milions d’euros a l’organització de la V Trobada Mundial de les Famílies, esdevinguda els dies 8 i 9 de juliol del 2006. Mai no ha volgut especificar quants, però: va atomitzar les partides entre diverses conselleries, amagades en apartats envitricollats del pressupost, una tàctica que fa servir assíduament en les constants campanyes de publicitat institucional que encarrega a fi de transmetre una visió màgica del país.
La relació amb l’Església –que alguns qualifiquen de nacionalcatolicisme i uns altres de neotradicionalisme– és tan estreta que Camps no vol ni sentir parlar d’impartir l’assignatura d’educació per a la ciutadania –objecte de furibundes crítiques de part de García Gasco i que ja ha estat convenientment retallada al currículum valencià– en una llengua que no siga l’anglesa. En canvi, esmerça tot d’ajuts a la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir, patrocinada per l’arquebisbat i que ofereix uns estudis de medicina no avalats pel Consell d’Universitats de l’estat. El resultat de tot plegat és que València compta amb la primera església dedicada a sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, i que a tocar de la Ciutat de les Arts i les Ciències s’erigeix un megatemple que homenatjarà les víctimes de la fe de la guerra civil: una església en honor als màrtirs del 36.
L’actitud de Camps i del seu conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, ha provocat les primeres reaccions: les dues setmanes passades s’han fet manifestacions de repulsa simultànies a València, Alacant i Castelló de la Plana. Com a Roma. En el cas valencià, alumnes i docents no sols critiquen la deriva anglòfila del Consell, sinó també les penoses condicions a què alguns es troben sotmesos –a causa de la proliferació de mòduls–, el decret de concert del batxillerat i l’ofec econòmic que pateixen les cinc universitats públiques: els rectors parlen de “situació de fallida tècnica”, i és que els deuen 1.236 milions d’euros i els pressupostos del 2009 encara els fan augmentar el pessimisme –dels 899 milions d’inversió que els rectors van acordar al maig amb el govern valencià, la xifra final s’ha situat molt més avall: 616. De moment, ja hi ha prevista una vaga general de secundària per a la primera setmana de desembre.
Segueix llegint
