Bloc Actualitat

Espanya va conquistar Europa fa més de quatre dècades amb el llegendari gol de Marcelino davant la Unión Soviètica. Va Intentar recuperar el seu ceptre vint anys després a París, però França li va arravassar la glòria. Anit la selecció va honrar als herois de 1964 i el Vell Continent es va posar altra vegada als seus peus, rendint-se davant un joc valent, arriscat, recognoscible. La cridada cinquena de Viena va fer història en l’estadi Ernst Happel amb la seva victòria davant Alemanya i va tornar a col·locar al futbol espanyol en el cim. Es van acabar les malediccions i els desenganys. Va Quedar bandejat el mal fario. Quan Iker Caselles va aixecar la Copa de campions, el premi era per a tot un país que, aquesta vegada sí, va creure en el seu equip des del principi. Luis Aragonés tanca el seu cicle amb un títol màgic que serà recordat sempre. Es va per la porta gran. Hi ha moments simbòlics que només poden ser obra de la destinació. Platini va anar el botxí d’Espanya en la final de 1984 i aquest diumenge li va lliurar el trofeu al capità de la vermella enmig del deliri d’uns afeccionats que no oblidaran mai el que han viscut en un torneig fantàstic que ha recompensat un estil únic basat en el llanço i la desimboltura. En l’encreuament de cambres davant Itàlia la selecció va demostrar que havia après a competir; en semifinals que, quan mou el baló com sap, és pràcticament invencible; i, davant Alemanya, guanyadora de tres mundials i altres tantes eurocopes, que domina el tempo dels partits i que també sap sofrir quan el rival estreny. Perquè Alemanya té pocs arguments, però són especialistes a treure petroli del no-res.